mentida, veritat,
l'inalterable pèndol,
el ver i el fals etern.
sandàlies de sorra,
pel meu desert,
un crit a cada mà.
tot just un gran miratge,
la calma del jardí.
l'enuig del cos, encara.
De Swing, LaBreu edicions, col·lecció alabatre
al barri antic del meu record,
les pedres són encara pedres,
no runa.
secretament, de nit,
els vells orinen al rovell
dels anys sense esperança.
en l'or dels seus orins
les pedres dormen el neguit dels justos.
De La nit dels peixos, Proa edicions (2005)
LLUÍS CALVO GUARDIOLA
FOGUERADA.
Els cims d’un temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.
Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.
El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.
poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015