Textos

Alguns poemes d'Antoni Casals i Pascual

Tactes (III) (d'Els murs de l'odi, 2007) T'escric des d'un desert
on el desig es perd, dunes enllà,
on s'esqueixen les pells
sense interfície,
on la set és ja l'únic que puc beure.

I et veig des del desert
que aquesta nit abriga,
una agonia indòmita i molt lenta
de sentits fets tempesta.     Testament (Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, 2008)
Us deixaré tan sols tots aquests llibres. I els llibres que van ser els llibres del meu pare i, temps abans, del pare del meu pare.   I, si els sabeu trobar, amb sort em mantindreu en un record probablement amable, a partir d'alguns versos de reculls que he aplegat al llarg del temps pacient i en silenci, mentre vosaltres em vèieu simplement un xic pedant, o tal vegada un nàufrag   Modelatge (La mirada de la gàrgola, 2008) Les meves mans modelaven silencis al teu costat i el teu dir res obria camins sense final a tots els dubtes. Entre llençols cercava els breus petons dels dits: llavors només era una absència el tacte adust amb què es fongué la còrpora.   Aviat, però, vingué el fred per corprendre'ns en el neguit dels xiscles del naufragi.   Camí nocturn (Una obstinada imatge, 2009) No és tan confús com creus ni és ple d'espines aquest camí, per on de nou transites. Abocat a la nit, veus plorar els arbres i escrius poemes vells amb lletres noves. No oblidis decidir quin marge et dónes per completar el sentit dels rumbs que et traces.     Arbre (L'angoixa de la fulla abans de caure, 2010)
Observo l'arbre:
l'angoixa que acompanya el moviment convuls, sense esperança. La fulla abans de caure.       Aquí també (El dilema de Faust, 2010) I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d'amors que no van ser ni d'horitzons de llum desdibuixada. Ho voldré fer recuperant la força que el temps cansat un dia em va dur a perdre, mentre fora hi ha un món que encara gira. Amb gest parsimoniós, que em condueixi a proclamar amb greu solemnitat que ja no és cert el que va dir el poeta, tot el que encara queda avui per fer no haurà de ser forçosament possible.   Pregària (Una ombra perplexa, 2015) I, de sobte, la nit
ve per trencar el silenci dels amants,
per aturar el deliri dels poetes,
per confirmar les pors més arrelades,
per fer oblidar el sentit de les banderes.
En la nit ens fem vells i és en la nit que ens criden
vells companys de viatge que es van morir fa temps,
des del fons d’una música
que crèiem oblidada
al calaix dels anhels.
En la nit es fan lànguids els sospirs
i es fan breus les paraules, i el que escrius
recupera el sentit d’una pregària.
      La por darrere els vidres (Els caus del cuc, 2017) Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.